Un conte on el protagonista ets tu

Cada matí, la Martina treia el cap per la finestra per veure com es despertava Lleida. Però aquell dissabte, sota la porta, va aparèixer un sobre groc amb una lletra molt antiga: «Per a la Martina, que té ulls d'exploradora». Qui l'havia deixat allà? En Núvol el va ensumar per tot arreu, però no feia olor de res conegut.

A dins hi havia un mapa dibuixat a mà: «Els cinc secrets de Lleida». A sota, una pista: «El primer secret fa olor de fruita i de pa acabat de fer». La Martina i en Núvol es van mirar. —Cinc secrets? Aquí, a Lleida? —va xiuxiuejar ella. Calia sortir a explorar!

La Martina ho va tenir clar: l'aventura començava ja. Va ficar a la motxilla la seva capsa de colors i un llapis blau per marcar cada secret al mapa. En Núvol ja l'esperava al costat de la porta, bellugant la cua. —Som-hi! —va dir la Martina. I van sortir al carrer amb la mama i el papa, sense saber tot el que els esperava.

De la mà de la seva família, van arribar al mercat del Pla. Hi havia taronges com sols i pans com pedres daurades. La fruitera li va picar l'ullet i li va regalar una mandarina: —Primer secret: aquí la ciutat es desperta abans que ningú.

La fruitera va mirar el mapa de reüll i va somriure com qui guarda un secret. —Aquesta lletra em sona… —va murmurar. Però no va dir res més. La Martina va marcar el primer secret amb el llapis blau i li va xiuxiuejar a en Núvol: —Un. Ja només en falten quatre! Llavors va girar el mapa. Per darrere hi havia més lletres.

La segona pista deia: «Busca l'aigua que explica històries». I allà hi havia el riu Segre. La Martina s'hi va acostar i va veure una família d'ànecs que nedava en fila, com un tren amb plomes. —Quac, quac —feien molt seriosos, com si expliquessin una cosa important.

En un banc, un senyor gran mirava els ànecs. —Saps per què aquesta aigua explica històries? —va preguntar—. Perquè ja era aquí abans que les cases, i ha vist créixer Lleida a poc a poc. La Martina l'escoltava amb la boca oberta. Segon secret! I la tercera pista deia: «Busca allò que té arrels i no es mou».

De camí cap al tercer secret, la Martina no parava de preguntar. A cada cantonada deia: «I això qui ho va fer? I per què? I des de quan?». En Núvol movia la cua, com si també volgués saber-ho.

Una senyora gran que regava geranis li va explicar que aquell carrer era més vell que la seva besàvia, i que les pedres de les portes guardaven històries de reis i de pagesos. Les preguntes obrien portes! La Martina va sentir una escalforeta al pit, com quan surt el sol.

El tercer secret era als Camps Elisis: arbres tan vells que havien vist jugar els avis dels avis. La Martina en va abraçar un. Era tan gros que no li arribaven els braços. Les fulles xiuxiuejaven, xxt, xxt. La Martina va marcar el tercer secret al mapa: ja només en faltaven dos!

Però just llavors va bufar un vent entremaliat, fffuuu!, i li va arrencar el mapa de les mans. El mapa va volar per sobre dels arbres com un estel. En Núvol va córrer darrere seu, la Martina també… però el mapa va desaparèixer entre les teulades. Només va quedar, enganxat en una branca, un trosset de paper.

La Martina es va asseure en un banc amb un nus a la gola. Li van dir que podien tornar a casa, que no passava res. Però ella va mirar el trosset de paper. Hi havia un dibuix petit: un llapis gegant dibuixant el cel. —No, encara no —va dir—. Això ho sé jo. El quart secret té a veure amb dibuixar! I va ser ella qui va triar el camí.

El quart secret era un racó amagat on la gent de Lleida compartia una passió: dibuixar. Grans i petits, cadascú amb la seva llibreta. La Martina va treure els seus colors i s'hi va asseure. A la seva ciutat hi havia lloc per a allò que més li agradava!

I llavors, sorpresa! Un nen se li va acostar amb un paper arrugat a la mà. —És teu? Ha caigut del cel, just aquí. Era el mapa! El vent entremaliat l'havia portat al quart secret abans que ningú. La Martina va riure tant que en Núvol també semblava riure. Per darrere hi quedava l'última pista: «Puja fins on es toca el cel».

Per a l'últim secret calia pujar molt amunt, fins a la Seu Vella. —Uf, quants esglaons! —va bufar la Martina. Però no es va aturar: esglaó a esglaó, va arribar a dalt amb les galtes vermelles. I des d'allà va veure tota la ciutat, petita com una joguina.

Des de dalt, la Martina anava buscant amb el dit tots els secrets del dia: allà el mercat del Pla, més enllà el riu Segre, més lluny els Camps Elisis. Amb el llapis blau els va encerclar un per un al mapa. —Els he trobat tots! —va dir, sense alè. Però al mapa encara hi quedava una última pàgina, doblegada, que no havia obert.

A l'última pàgina del mapa només hi deia: «El secret més gran de Lleida ets tu». La Martina ho va entendre: una ciutat no són només carrers. Són les persones que l'estimen. I qui pregunta, descobreix.

En baixar, el cel es va tornar de color préssec i, molt aviat, va treure el cap una lluna petitona amb bufanda groga. Era la Lunilla! Va parlar fluixet, com parla sempre: —Ho has fet molt bé, Martina. No per haver trobat els secrets, sinó per no rendir-te quan va volar el mapa. La Martina li va dir adéu amb la mà, ben orgullosa.

A casa, la Martina va anar a la cuina a buscar un got d'aigua i es va quedar quieta. A la nevera hi havia una nota: «Comprar pa i mandarines». Tenia la mateixa lletra que el sobre groc! Es va girar a poc a poc cap a la mama i el papa. Ningú no va dir res. Només hi va haver una picada d'ullet i un somriure d'orella a orella. —Així que el mapa era de casa! —va riure la Martina.

Després de sopar, la Martina va treure paper i colors i va dibuixar el seu propi mapa, amb tots els secrets i un de nou: la casa on vivien ella i en Núvol. A sobre de la casa hi va pintar un cor petitó, perquè aquell era el secret més bonic de tots.

Llavors a la Martina se li va acudir una idea, i la idea era només seva. Va agafar un altre paper i va dibuixar un mapa nou, amb pistes inventades per ella. El va ficar en un sobre groc per als seus amics de l'escola. —Demà serà una sorpresa: ningú no sabrà qui l'ha fet —li va xiuxiuejar a en Núvol—. Ara em toca a mi guardar secrets.

Aquella nit, els llums de Lleida brillaven com estrelles caigudes. La Martina va enganxar el seu mapa al costat del llit i es va adormir pensant en la seva propera aventura. Perquè Lleida encara guardava molts secrets. I ara, tots junts, com la Lunilla des del cel: «Bona nit, Lleida; demà, més secrets».